Cioè,

Aquesta història comença amb una hòstia i acaba amb una despedida.
Vet aqui que fa dues setmanes, després de la Cena Internazionale a can Nacho vàrem sortir a la recerca d'un local per ballar, o potser hi anàvem per inèrcia. La qüestió és que vàrem acabar buscant una pastisseria oberta però l'únic que vàrem trobar varen ser dos marrulleros extranys que no varen tenir altra idea que a empenyer-me pel darrere i jo, davant la meva absència d'equilibri a aquelles hores de la nit, vaig caure perfectament de costat. Quatre hores després era a un tren camí de Firenze, coix.

Però que els petin als marrulleros! Florència, home!
Florència. Firenze. Et pega una mica de sindrome d'Stendhal quan hi vas, el rollo és molt diferent del de Roma: menys caos, més net, gent en bici i sembla que no sabessin com es fa un edifici lleig. Santa Maria del Fiore, la Santa Croce, piazza del Palazzo Vecchio. És un lloc per anar i contemplar, sense massa presses i sense traves. Bé, la nostra trava era que al final erem 14 els que hi anàrem i l'organització era bastant laxa. Com era previsible vàrem acabar anant cadascú una mica al seu aire i a l'hora de sopar ens reuniem a l'hostal. Que quin hostal! Un catxondeo, si, però si cerques tranquilitat no hi vagis. Afortunadament, tranquilitat no era el que estavem cercant. Regentat per dos tios extranys però molt divertits mig de kenia mig de no sé on, a aquest hostal cada divendres i dissabte fan "festa della Sangria" i posen a tot l'hostal a beure sangria gratis, molt a lo loco, i després per qui ho vulgui et duen a un local aprop.
Per cert, com a Gastronota, si mai hi aneu busqueu una paninoteca a un carreró-passatge que es diu Antica Noa. Buf.

Al tornar a Roma, però, no vaig tenir massa temps per descansar perque a les 7 del matí d'aquell dilluns havia de ser una altra vegada a Termini per agafar un tren direcció Salerno, aquesta vegada amb la classe de biologia, per una sortida de 3 dies amb la molt honorable assignatura de Gestione e Planificazione di Parchi e Giardini Storichi ed aree Archeologiche.
Salerno d'acord, molt maco el casc antic, així un poc decadent, giardino della Minerva, molt interessant. Però el que jo no m'esperava és el que seria la Costiera Amalfitana, on vàrem passar les dues nits (a Ravello, concretament) Heu estat mai a Banyalbufar? Idò en aquest estil però molt més exagerat. És tot una tros de costa tipo costa Brava amb tot de penyassegats, molt inaccessible però que durant segles, sobretot a l'edat mitjana ha estat molt poblat i totes les vessants estan plenes de marjades amb llimoners i a cada turonet i a cada petita vall hi ha un poblet amb les cases una sobre l'altra. Avui en dia és un lloc per turiestes més aviat amb pasta, però en temporada baixa no hi havia ningú i com que només erem 9 vàrem estar la mar de tranquils i comodes a l'hotel (em va xocar el canvi amb el de florència) de Ravello. Hotel Parsifal, per cert.
Després d'haver visitat Villa Ruffolo, Villa Cimbrone, Amalfi i Minore, el tercer dia vàrem anar en furgoneta fins Napoli i d'allà tornada a Roma.
Quasi il giro d'Italia!

I ara de tornada a la normalitat, amb temps d'hivern però no massa, amb un examen dimarts, deures d'Italià, de tant en quan ganes de que sigui ja nadal i amb na Cristina (la russa del meu pis) que se'n va tornar a casa seva ahir.

Però bé, tenim nova companya de pis. Senyores i senyors, amb tots vostès els present la nostra benvolguda Pupluna.

Una abraçada a tots, si?

This is Padova!!

Y al catorceavo día decidí escribir…

Para quien no lo sepa, estoy en Padova (Padua), muy conocida por los peregrinos porque en ella se encuentra la tumba de San Antonio. Para quien no sea un ferviente devoto, seguramente este dato os habrá dejado indiferentes. Así que os explico algún dato más; es una ciudad de unos 220 mil habitantes, a 40 kilómetros de Venezia, y tiene la segunda universidad más antigua de Italia, y una de las más antiguas del mundo. Otro dato importante a saber es que de esos 220 mil habitantes, un tercio somos estudiantes (unos 70.000 aprox), así que aquí uno nunca se aburre, por mucho tiempo libre que tenga (como es mi caso).

Para moverse por esta ciudad es imprescindible la bici. Uno puede adquirirla en el Parco dell’Arena por un módico precio, a unos personajes magrebíes de aspecto más que dudoso. Aunque aviso, tan fácil es conseguir una como que te la roben, así que más vale no dejarla en según qué lugares durante la noche, por muy gruesa que sea tu cadena. Es como un feed-back + (compras una bici - te la roban - vuelves a comprar una bici), y yo ya he contribuido a la causa y me he hecho con la mía, una preciosa bici de paseo oxidada :), le quiero poner nombre a mi bici, así que se aceptan sugerencias.

En el momento en que uno tiene bici, comienza a ver la ciudad de una manera distinta, ya no hay distancias, lo que antes era una pateada de media hora se convierte fácilmente en 5-10 minutos. Eso sí, al llegar a casa por la noche las piernas lo notan, y es que fácilmente uno puede hacer entre 10-15 km diarios, por lo que las cantidades industriales de pasta ingerida a lo largo de la semana nunca se traducen en tejido adiposo.

Y lo mejor de todo son los paseos en bici en estado de embriaguez, solo hay que imaginarse a 20 tíos en bici, borrachos, a toda ostia, ocupando todo el ancho de la carretera, para volver a casa después de salir de la discoteca… el último invita a birra, así que más vale correr riesgos y no acabar último.

Casi me atropellan dos veces, y estoy temiendo de que a la tercera será la vencida. En Italia los pasos de zebra están para decorar, y si un coche ve que haces la intención de atravesarlo, todavía acelera más, así que pensar en “ya parará” en España puede funcionar, pero si aprecias tu vida, más te vale no intentarlo aquí.

Cambiando de tema; vivo en una residencia que no está nada mal, la única pega es que estoy en una habitación doble. La primera semana estuve solo en la habitación, y me había hecho ilusiones de que al final no llegaría nadie y la tendría sola para mí. Pero al séptimo día llegó, y en el peor momento, sufriendo en mis carnes una resaca terrible. Se abrió la puerta y asomó una cabecita de ojos rasgados (ni hao). Un chino de Londres, aunque originario de Hong Kong. La parte positiva es que practicaré inglés cada día, la negativa es que RONCA, le huele los pies, y es el tío más desordenado y desorganizado de la historia, así que no sé si compensa, pero tranquilos, por la cuenta que me trae, ya lo haré espabilar xD. Por poner un ejemplo, el otro día se puso a hacer pasta (la primera vez que hacía en su vida), y puso e hervir el agua en una sartén! Como me reí cuando lo vi, al final le tuve que hacer yo los macarrones, a cambio de que él haga comida china algún día.

Eso sí, esta noche es él el que tiene motivos para quejarse de mí. Resulta que he tenido una pesadilla en la que soñaba que estaba durmiendo y tenía todo el cuerpo cubierto por arañas, total… me ha entrado un ataque de pánico mientras dormía y he comenzado a chillar y a revolverme en la cama como si me estuviesen matando (parecía tan real…). El chino, muy asustado, me ha preguntado que qué me pasaba, y yo, como si fuese lo más normal del mundo le he dicho “spiders”, y he seguido durmiendo como si la cosa no fuese conmigo. Esta mañana al despertarme, me lo ha recordado, y se ha reído de mí un rato. Viva las habitaciones compartidas!!

El otro día me lo llevé de fiesta y pude conocerlo mejor, y a pesar de los defectos que ya os he comentado, es un chaval muy majo, al menos no me ha tocado el típico chino rarito.

Pues hasta aquí ha llegado mi primer informe. Me dejo miles de anécdotas, pero ya las iré contando según me vayan viniendo a la cabeza. Un abrazo a tod@s, espero que lo estéis pasando tan bien como yo.

Rafa

P.D.: el chino se llama Karslon Lee, aquí os dejo una foto con él del día que me lo llevé de fiesta.

Prenent Forma.

Fa unes quantes vegades que m'assec davant l'ordnador amb ganes de contar alguna cosa, però quan m'hi vull posar, no se m'ocorre res per contar i dic "serà que no tinc massa cosa a dir"
Però un moment. De sobte, cuinant, dutxant-me o al llit pens en alguna que m'ha fet riure aquests dies i pens, "ai, això els ho hauria de contar" i al cap de cinc minuts ja me n'he oblidat.
Però son tan interessants? Bé, avui me n'he enrecordat que fa dues setmanes a l'Elisa, una catalana amiga dels de biologia de tercer que són aquí, quan érem a fora d'un pub a una espècie de trobada erasmus la seva ronyonera, de sobte estava misteriosament en flames (en flames, sí) i ella "uaaa però que ha passat aqui!", però sense fer hi res al respecte, un holandès amb qui parlava l'hi va agafar , la va buidar i la va començar a trepitjar però res, seguia cremant i jo, en un moment no se si de lucidesa o d'absurd, l'agaf i me'n vaig corrent per un dels principals carrers de roma amb una cosa fumejant a la mà i la tiro dins una font que estava al costat. Acte seguit, se la vaig tornar, xopa i amb un forat com un puny. "Gràcies"
Suposadament algú hi havia passat massa aprop amb un piti encès, això o que la seva ronyonera pateix de combustió espontània.
Un altre dia, tornava a casa amb na Maria i na Kate i jo portava un jersei lligat a la cintura. Un cotxe amb dos italians italians es para i ens crida "eeh, voleu que vos portem a fer una vola en cotxe?" Jo me gir, ("scusa?"), veuen que soc un tio, i tornen a arrancar.   
Oh, i mes destacat encara, al sopar "eurodinner" vaig guanyar una camiseta que donaven als millors plats per fer un Tumbet que va tenir molt d'exit, n'hauré de fer més sovint.

         El pis va prenent forma, en Giovanni ha penjat uns quadres de pulp fiction, la seva ragazza catalana ha arribat finalment després d'un mes de misteri, hem reoorganitzat la cuina, he fregat l'habitacio i n'ha sortit aigua negra i he penjat les fotos a la paret, molts hi sortiu, molt guapos, alguns més borratxos que els altres.
       
I res, un se'n recorda dels detallets, doiets i així, supòs. Que les vaya bonito.
Muà.

¡¡¡QUE VIVA MÉXICO!!!

Ei biòlegs, com anem? Com alguns ja sabreu, la Joana (ara Jou) i la Laura López (ara Lau “a secas”) estem a Cuernavaca, Estado de Morelos, México Lindo. Ja portem com 1 mes i mig i la veritat és que ens comencem a acostumar a l’època de pluges, a que els profes arribin mitja hora tard i no passi res, a que les classes durin 3 hores, a distingir els chiles més picants i les paraules més rarunes.

El 16 de setembre va ser el dia de la independència aquí, però es celebra el 15 per la nit. Bueno, és una festa molt patriòtica en teoria. Amb una setmana d’antel.lació la ciutat es torna verda, blanca i vermella i durant la nit en questió es beuen molts “caballitos” de tequila i es fa “el grito” pel qual es criden tots els noms dels revolucionaris i que morin els espanyols o “gachupines”. Resulta que ens van convidar a una d’aquestes festes i ens vam presentar amb una truita de patates... Ole, Ole y Ole!!! A més, la proporció de dones era bastant pobre així que ens va tocar ballar amb pràcticament tots els assistents masculins... quin horror! La veritat és que són bastant pesadots i flipen molt amb el nostre caràcter jajaja només us dic que els vam ensenyar a ballar la Macarena... si, si estem deixant el pavelló ben alt!

Ja anirem explicant els costums mexicans més caxondos, crec que el pròxim serà el dia dels morts i pinta moooolt bé!

En fin, com a regalet us deixo un petit diccionari de menjars mexicans, que aprofiti!

POZOLE: sopa de diferents tipus de blat de moro amb pollastre o carn de vedella, al qual se li posa ceba, chile en pols, aguacate i tot lo que vulguis. Es menja en dijous, com l’equivalent als dijous paella.

CHAMORROS: és un tros generós de carn de la pota del porc, fet al forn i de gust exquisit... aquí es menja a primera hora del matí, i se’l foten en tortillas amb milers de salses picants. Hem agafat el costum d’esmorcar-los cada dissabte així que poder tornem a Barcelona amb uns quilets de més...

CHAPULINES: són grills o saltamartins, no ho tinc molt clar perquè només els he vist cuinadets i socarrimats. Aqui es mengen com botana, és a dir, com si de cacahuets es tractés!

Per cert, els cacahuets són “cacahuates”, els tomàquets són “jitomates”, les llimones són “limas” i les limes són “limones”!!!! CAOS!!!

Lau.Lo i Joana

Via dei Dauni 24

La porta, la finestra i l'estufa estan pintades de color lila pàl·lid i el llit és proper a un instrument de tortura, però tinc una habitació que és la meva.
Surt de l'habitació, vaig a la dutxa, faig un cafè, camin deu mintus fins a Castro Pretorio,crec que ja domin l'art d'atravessar el carrer a Roma. Quinze minuts de metro, quatre hores d'italià, tornar, dinar, descansar.
Encara no he posat la roba a l'armari ni res a la prestatgeria, ni he penjat les fotos que em vaig endur, sec al llit i perd una mica el temps.El perd a... casa? Si, perquè no.
Pens en que he de fer deures, que la conjugació és un embull i que vaig mesclant els femenins i els masculins, que vull escriure postals i que en tenc d'escrites que fa una setmana que he d'enviar, escolt Giraffes?Giraffes! i algun grup que m'ha descobert la meva companya de pis.

I ahir era dia 18. M'agraden els dies 18.

Una settimana

Van passant els dies, vaig passejant i em vaig quedant amb coses. De fet, crec que ja dec haver caminat l'equivalent a unes quantes maratons, al matí per aquí, horabaixa per allà, demà a veure on vaig, ara m'he perdut...
A l'hostal es va succeint la gent, jo ja fa una setmana que hi soc, al final només puc entrar al pis a partir d'aquesta setmana que ve i la gent que dorm aquí sol fer-ho només per dues nits. Gent de tot el món, amb qui interactues el just, cordilament amb els tipics "where are you from?" i què noms i què fas a Roma. Molts nord-americans i australians amb guies de "western europe" de 600 pagines, un japonès impassible amb sabates i roba fetes pols que té guies d'àfrica, orient mitjà i europa i un israelí de la meva habitació que em va dir, "oh, conec un grup espanyol, el Canto del Loco", pobret.
Finalment he conegut un espanyol i ahir vàrem anar a fer unes cerveses amb més erasmus espanyols. Merda, una setmana i ja gueto, no vull que sigui com amb els mallorquins a Barcelona, per còmode que sigui.
Seguesc caminant.
A una plaça de San Lorenzo hi havia un concertet de barri per la nit, amb una pianista tocant musica classica i un al·lot d'uns 18 anys amb grenyes, botes i camiseta d'iron maiden acompanyant-la amb una guitarra espanyola. Al costat de la placeta hi havia un espai amb un cartell que posava "Piazza dei Bambini" on, irònicament, només hi havia vells menjant síndria.
Seguesc caminant.
Una mica més abaix, un restaurant que es diu Porca Vacca i el cartell és una vaca vestida de putón verbenero.
Seguesc caminant, més dies, i descobresc que des de la piazza del Quirnale, després del canvi de guàrdia, es pon el sol per darrere la cúpula de San Pietro.
Seguesc caminant i encara no m'hi acab de trobar. Esper que en tenir una habitació pròpia i poder dir "visc a roma" se'm passarà.
Demà començ classes d'italià.
Seguesc caminant.

WTF!?

Doncs aquesta biòloga ha anat a parar a Kamloops, molt lluny de l’Autònoma, molt lluny de les ciutats europees farcides de monuments com Roma o simples edificis mil·lenaris. Aquí els aniversaris són centenaris.

En el “Nou continent” tot és nou, fins i tot el lloc on els pocs inuits (esquimals) d’aquí celebren les seves cerimònies.

90.000 persones repartides en cases unifamiliars d’aglomerat, més el mosaic de conreus de tomàquets i fruita i de zones industrials. Tot això amb un fons de muntanyes desèrtiques que encara ara, que porto dues setmanes aquí, em flipa.

I la uni... buf... Això és viure en una pel·lícula americana. Us ho prometo. Avui, per exemple. Dia de benvinguda als de primers i als internacionals; als nous vaja... Entrem a una mena de gimnàs-nau i ens donen samarretes de diferents colors segons la carrera que fem a més d’una bosseta de roba plena de cosetes interessant com un boli! O un clauer! Bé, ens fan seure a unes graderies de forma ordenada per colors, mentre un noi amb un micròfon va explicant acudits de com posar un elefant dins una nevera i tal. I de cop es fa silenci i surt un home amb una faldilla escocesa tocant una gaita i al darrer el segueixen tot de persones que no sé molt bé qui són, però van disfressades com de medievals amb túniques de coloraines i barrets amb floripondios. Jo em quedo somrient perquè aquí tothom està molt seriós i riure ja seria massa... Resulta que els homes i dones disfressats són el president de la uni, els degans, l’alcalde de Kamloops... i El Més Important: després que el president parla, ens fa aixecar i repetir en veu alta un jurament d’honestedat i no sé què més... Bé, la cara que se’us queda és la cara que he fet jo i la finlandesa del costat i segur la de tots els europeus d’allà (o no... potser els de United Kingdom no...). Els xinesos, si haguessin pogut, haurien anat a fumar, segur!

Sono qui

El meu primer dia, suat i cansat.
Duc tot el dia dels nervis, serà perquè acab d'arribar a Roma i encara no tinc ni idea d'on he anat a parar, seran els cafès que m'he pres abans d'agafar l'avió, serà tot plegat.
De l'aeroport a termini hi ha mitja hora més o menys, he tret la guia de conversació en italià per anar practicant, una bona guia, sí, et prepara per situacions com "Lo vuoi uno spinello?", "non si mi radrizza, mi dispiace" o "posso chiamare un avocatto?" però jo m'entretenc a mirar el petit apartat de travallengues (es diu així?) i em quedo amb la de "Trentatre Trentini entrarono a Trento, tutti e trentatre trotterelando" mitja hora més tard, en arribar a l'hostal, la meva habitació és la trenta-tres.
Està bé començar amb casualitats.

L'hostal no està malament, o no ho estaria si no fos perque un tram de l'escala està en obres i no s'hi pot passar i a l'ascensor només hi caben dues persones. Això i que fa una calor per morir-s'hi.
Però això és només el començament de la nit.

Estic rebentat i me'n vaig a la meva habitació, una de quadrada de sis llits (tres lliteres) mixta. Un noi sota meu, dues amigues, i una parella d'anglesos però que dormen a llits separats.
Sis matalassos, sis persones.

Aquesta nit erem set persones

Dues d'aquestes follant.

Jo estic mig despert intentant dormir-me amb l'mp3 posat quan la setena va arribar, devien ser les 3, oh! gràcies senyor mp3. Pobre noia la que estava sota ells. Be, que punyetes, era evident que al cap de mitja hora tots estavem desperts i en pla "Que cony fem".
Després d'X temps, els dos afortunats, que devien anar bastant gats, s'aixequen i van al balcó, que comunica amb els banys comunitaris. L'anglesa que ha sofert l'espectacle a la llitera d'abaix, sense pensar-s'ho s'aixeca i els deixa tancats a fora. Venjança!
Aquí ens començem a partir de riure en un instant de confiança de gent que no es coneix de res, l'amiga de l'afortunada, que havia arribat un poc abans que la parella "I don't know who the hell is that guy"
Al cap d'una estona la noia entra per la porta del passadís, crec que gràcies a un de l'hostal, que la renya. Així com pot, se'n va a dormir en pilotes.
Però no es fica al seu llit.
Es fica al de l'anglesa, que s'havia aixecat per anar a parlar amb l'altre anglès.
Braaavo.

Crec que les dues amigues han partit avui dematí molt d'hora, amb maletes i tot. No sé en quin estat es devien aixecar. Però buon viaggio!