coses que passen

Ja fa 8 mesos que vaig arribar. La veritat és que no he escrit perquè no sabia per on començar. Què explicar després de tot el que he viscut, de la gent que he conegut, de les anècdotes quotidianes tant bones i també de les no tant bones, dels paisatges que he vist i de les músiques que he escoltat, dels sopars improvitzats, les birres “ilegals” a la facultat (prohibit vendre i comprar birres a la U), dels dissabtes de festa, les escapadetes de cap de setmana, els concerts de cumbia, els diumenges de sol i d’estudi (sí, aquí et tracten com un estudiant més de la uni! I a més amb avaluació tipu Bolonya)... bé, masses coses en poc temps, però ara ha arribat el moment.

Aquest divendres, vam fer el primer soparet al pis per inaugurar que per fi hem trobat on viure! Un piset de 3 persones a Barrio Brasil, un barri tipu raval-el born-gràcia (per fer una similitud del tipus d’ambient que es respira).

Al vespre van venir alguns catalans, alguns vascos, un francés-català  i una amiga chilena. Sí, un sopar poc chilè jaja. Vam fer unes pizzes i unes chelitas Escudo (una de les marques més famoses de birra d’aquí). El sopar va ser molt de tranquis i es van fer les 4 de la matinada que encara estàvem tomando. En aquest punt vaig decidir anar a dormir (sí, una mica fome, però l’endemà havia de fer feina). Vaig anar a l’habitació a escriure un rato, però quan vaig sortir al menjador vaig descobrir que el Ciri havia posat una altra Pizza al forn...i com a bona estudiant d’intercanvi (disfruta, come y bebe, que la vida es breve), vaig decidir esperar que sortís del forn. Sí, us he de dir que m’he engreixat, i no es tonteria... fins i tot l’altre dia...(bé, després ho explico). Total, estàvem parlant de política (el 90% del que estàvem allà eren bascos i catalans... imagineu-vos-ho), tots asseguts als sofàs i cadires, i jo al terra, recolzada a l’armari que tenia darrere...

 i de sobte, un canvi, una tremolor petita. Ens mirem tots amb cara de “que cony està passant?”, la tremolor que es fa forta amb un moment, tots mirant-nos com “no, no, no pot ser”, jo que m’aixeco d’un bot (no sigui que em caigui l’armari a sobre!), i pum pum pum el pis va començar a moure’s de nord a sud, vamos, horitzontalment cap a davant i darrere d’on jo estava mirant. La Javi que em diu “Laura!!la Puerta!!”, i jo que corro cap a la porta, obro la porta, des de davant la porta sento que cau alguna cosa del prestatge de la cuina. Però es calma, de sobte es calma, es calma i ens mirem... i torna. Aquest cop més suau, però ja era del pal: “eh!eh! ¿que weá?” Tots mig rient i amb l’adrenalina pimpampimpam...buf...

 de sobte va parar, sí, però us dic la veritat, al final del temblor ja no el notava, no sabia si era el terra o les meves cames que em tremolaven una mica...(adrenalina a mil, mola molt...però...ginya. El primer cop ginya que t’hi cagues...). I dic el primer cop perquè avui diumenge n’hi ha hagut un altre... i aquest cop ningú ens ha hagut de dir res, que jo he obert la porta i el Ciri ha agafat les bambes amb la mà apunt per marxar. Ara, el d’avui de tranquis...ha parat ràpid, però, tot i així... hem marxat a fer un volt pel barri, per si les mosques jaja (amb tantes presses que el meu company de pis ha sortit tot vestit de color verd i pixant-se).

Casualitats de la vida, just el dijous el Ciri i jo en parlàvem “molaria sentir un temblorcito, no?” “sí, sí, així petit, per haver-ne viscut un...” ¿Querias temblor? ¡toma temblor! (es veu que el 2n va ser un terratrèmol de 7,2 o així a la 8a regió, a uns 800km d'aquí!)

Lo de la porta, la Javi m’ho va dir perquè el 2010, quan hi va haver el terratrèmol heavy (va morir gent i va durar com 6minuts...imagineu..interminable...diuen que els carrers feien ones i les parets ballaven...), la seva àvia estava sola a casa, i no va pensar a obrir la porta, i es va quedar tancada (amb els moviments les portes i finestres es descuadren dels marcs i les cerradures queden “pa la cagá”).

Ah, pels que no us creieu que m’he engreixat... com sabeu.. aquí a llatinoamerica hi ha a saco de noies embarassades, ja als 15, 16 o 17 anys (zero educació sexual, zero abort, molt masclisme), i al metro es veuen una de nenes prenyades que flipes...doncs bé, l’altre dia portava un vestidet d’aquets tirats que normalment ja fan una mica de panxa. Era de matí, el metro anava bastant plè (horario punta), i jo estaba dreta agafada d’un passamà d’aquests. Doncs sí, imagineu bé, perquè una noia de la nostra edat em diu “¿quiere sentarse?” En aquest moment em vaig compadir de totes les dones a les que he deixat seure sense estar segura de si estaven embarassades..però...joder! que tinc 22 anys! Que menjo molt, però joder! Em vaig quedar tant parada que li vaig dir un “no,no, gracias” tant normal com vaig poder, i em vaig dir que a la pròxima parada baixaria... no sabia si riure o plorar...

Conclusió: mai més el vestit tirat, mai més oferir el meu seient a noies-joves-que-semblen-embarassades

Ah! una mica de vocabulari Chilè (té milions de garabatos, la primera setmana que vaig passar aquí no entenia la meitat de paraules...ara ja parlo una mica chilè jeje)

Fome: avurrit

Weá: comodí de tot

Cuático: heavy, fuerte

Caleta/harto: mucho

Po’: pues, muletilla que posen a final de frase sempre (“si po”, “no po”, ...po!)

Chela: cervesa

Pisco: bebida nacional! (d’ell se’n fa piscola: pisco+cola; i piscosour: pisco+limoncito+sucre)

Onda: “qué onda”?, com estàs/que passa...?

Pucha/shusha: mierda...

Carrete: festa

Copete: cubata/bebida

Vacilar: anar de festa o liarla

Al tiro: en un moment (“me pongo a estudiar al tiro”)

La “U”: en comptes de dir la uni diuen la U

...

i algunes cançons d'aquí:

http://www.myspace.com/hechoamanohm aquest és el grup d'uns amics de la U

http://www.youtube.com/watch?v=ZwtcyXl5y9c

http://www.youtube.com/watch?v=fI5R6ne6zys

http://www.youtube.com/watch?v=j2u5RXAC-m8

http://www.youtube.com/watch?v=7F_9FEx7ymg  (espero que ja la coneixeu)

http://www.youtube.com/watch?v=4g9jvY_gMGo

http://www.youtube.com/watch?v=1wPeOWCRRCU

http://www.youtube.com/watch?v=ycgvDSQvUxQ

http://www.youtube.com/watch?v=UW3IgDs-NnA

PN Huerqueue, ruta "los lagos" (La Araucanía)

Amb els guardaboscos (el meu amic és el del mig), l'altre era el guardaparcs d'allà i ens va deixar dormir gratis i fer piragua!:)

Da Roma in su,

Em desperto a un llit que no és el meu, envoltat de botelles buides, una olor penetrant a humanitat i en Rafa al meu costat quan de sobte un albanès de metre vuitanta i mala llet entra per la porta, es treu el cinturó i comença a fotre cops de fuet al Rafa, mentres li diu "neteja el passadís, fa fàstic!" Pa! Pa! i ell "aaarg, para, para, joder!" I jo, flipant, i amb una ressaca de campeonat. És dia 18 i els dies 18 són importants.

Però la història no comença així, comença a Roma i acaba a Roma després d'unes solitaries 8 hores i mitja de tren des de Venècia. Venezia! Però per on començ?
Fem-ho per capítols. Aquest serà un primer tom, sense fotos, en tenir-les vendrà el segon tom.

Capitol 1. Perugia, Firenze i apostes de futbol.

Partim a les 7 i poc del matí en un tren directre a Perugia, Marc, Joan i Manuel traginant uns motxilots plens de roba abrigada després que pels diaris llegissim que amb les nevades casi tot havia deixat de funcionar com toca i que per sobreviure als trens regionals més val dur una petaca amb licor que el bitllet. Perugia! Basicament la ruta triada per fer cap a Venècia és la de "a quines ciutats hi tenim colegues que ens deixin dormir a casa seva?" I sí, a Perugia poc sabia el que hi trobaria, apart d'una "amiga d'un amic" que hi estudiava italià. Jo pensava: "ok, una ciutat estàndard, ni espectacular ni lletja" Però no! Si baixes del tren i puges al minimetro (un ou metal·lic sobre un rail que et puja fins el turó on és el casc antic) i boom, ciutat medieval, nucli masònic, neu i fred i aqueductes romans transformats en carrers, voltes enormes de les portes de la murada i una ciutat subterrània que porta a la part baixa de la ciutat. Grata sorpresa. A més, és seu d'una universitat internacional e quindi, gent d'arreu del món que hi va a estudiar i a anar de festa. Resumint: Sopar, molt de vi, castellers indoors, en Manu sobre la nevera. Seguent escena, discoteca a un celler medieval, fem veure que és l'aniversari d'una i tothom es posa a cantar el "tanti auguri", en Manu, a falta de tarina, sobre les taules.
A les 10 del matí agafem justet el tren cap a Firenze, amb una aturada a Arezzo per dinar, on una senyora molt amable, molt d'Arezzo i molt catòlica ens fa una visita guiada de la catedral amb discurs sobre la fe i el catolicisme inclòs ("vosaltres, que sou espanyols, sereu catòlics, no? Si si senyora, clar")
La meva segona vegada a la Firenze, però és molta ciutat, dona de si. En Marc i en Joan, obsessionats amb les apostes de futbolde la lliga italiana (no és exactament una quiniela, però més o menys) es passen tota la visita per la ciutat cercant locals on fer-la, com ja havien fet ahir a Perugia. A dormir prest que estam rebentats. Hostal per 8 euros, ja va bé.

Capitol 2. Padova. Bicis, spritz i residències que ho peten.

En Marc i en Joan han partit ben prest cap a venècia i jo el migdia cap a Padova, després de visitar els Jardins de Boboli.
Arrib, en Rafa em ve a cercar amb una bici per jo i ens veiem les cares després de més de mig any.
Conclusió número 1: Padova mola. 
No és gran ni monumental, és acollidora, viva. S'hi respira bon rollo i és preciosa. Tothom va en bici i dóna la sensació de que la mitjana d'edat és al voltant de la vintena. Un conegut ens fa una visiteta turistica i és aquí quan me n'adono de com de diferent és l'accent dels d'aqui. I ja no diguem si parlen en Vèneto. Nose, a jo m'ha sonat a portuguès, almenys la cadència.
Tirem cap a la residència per sopar i ens ho montem perque m'hi pugui colar. A la seva habitació hi ha l'albanès preparant un risotto i uns quants més, entre ells el fill d'un professor meu de l'escola. Petit, el món...
A partir d'aqui la cosa comença a ser una successió de gent que de diferents nacionalitats que entra, aporta ampolles i animació, música (I am the pope of dope!) i més menjar. Rafa, que tal aquells fideus?  Licor  grec horrible, whisky i canapés. Musicón i ja devem ser 25 persones. Bona nit.
Bon dia, després de l'episodi del cinturó i l'albanès, pas el dia a la residència, jugant al mario kart i passant el mal cos.
Mr. Misut, grandissim amfitrió. Perdó per l'estat en el que deixàrem l'habitació.


Capítol 3: Venècia. Carnaval, ponts i lleons.
 

Arrib a Mestre casi a l'hora de sopar i ens trobem amb el grupet de n'Elisa, n'Esther, na Maria i els dos xilenos, Nico i Emi. Acaben d'acabar exàmens i tenen ganes de festa loca. Jo hi havia de quedar 2 dies i hi he acabat estant 4 nits, la butxaca em fa mal, però ha valgut la pena.
Venècia joder! He de confessar que per bonic que sigui el carnaval i per bé que m'ho hagi passat, me qued més amb la ciutat en si que no amb el carnaval.
Venècia és un laberint. Un laberint de veres si no fos per que de tant en quan hi ha indicacions cap els punts de referència (Rialto, St. Marco) et perdries irremediàblement en una successió de pont-canal-plaça-pou-carreró-pont-canal-plaça. Els mapes no serveixen de res i és el doble de gran del que m'imaginava.
Els dies han consistit en anar a passejar després de dinar (dormíem a uns bungalows molt macos, a Mestre, terra ferma) i anar de festa per la nit, o anar la a cercar.
El primer dia, sense esperar-ho, ens vàrem trobar al mig d'una festa de timbals al bell mig del ponte Rialto, on n'Emi va demostrar les seves habilitats amb el djembé fins a deixar-s'hi les mans. La resta de dies l'hem acabat trobant preguntant a la gent, tothom molt sociable i amb aquesta cadència vèneta tan graciosa ens descobreixen el fiestón a Stazione maritima San Basilio. Na Maria s'ha perdut 15 vegades cada dia i quan va gata no aten a raons, i menys d'un manu emmascarat.
Xerrant de màscares! Si, molts turistes amb mascares barates, com jo i també  italians d'altres ciutats amb disfresses divertides i llavors venecians i no tan venecians amb vestits barrocs molt i molt currats que passegen elegantment i es deixen fer fotos amb la gent i es saluden cortesment quan es troben amb un altre grupet tan rococó, segurament comentant molt fluixet "el meu és molt més guapo i elegant". Per comentaris els que es mereix en Nico, a qui tothom li cridava "Rey misterio! Rey misterio!" perque duia una màscara de lluitador lliure i a un mercadillo havia trobat una capelina blava i un cinturó daurat, pim pam.
Però les reines del carnaval, sens dubte, Elisa i Maria.
Això comença amb un "tia, ens hem de fer una disfressa que moli, va, doneu idees!" i segueix amb un "ja ho tinc ja ho tinc!! d'Arbres!!" Excelent idea. A darrera hora. Continua amb un "hem comprat bosses d'escombraries verdes, tovallons verd fosc i cello" Això promet.
Segueix amb un "merda, ens hem equivocat i això son bosses mida mini." Les següents escenes són elles dues embolicant-se bocins de bossa i cello pel cos, tovallons per les mànigues i per on fos i arrencant branques i fulles d'alguns dels pocs arbres que pots trobar per venècia i enganxant-se-les com poden pel cos i els braços. No puc parlar amb elles durant tota la nit perque cada vegada que les mir no em puc aguantar les rialles...! Tenc moltes ganes de tenir les fotos. Això si, un èxit la disfressa, la gent les aturava pel carrer i els demanava "però de què cony es figura que aneu?" D'arbres, joder, no és obvi? Quines preguntes...
Més festa i gent molt simpàtica, breu retrobament amb en Rafa i na Maria perduda durant hores una vegada més. Tornem al camping, bona nit i bon dia, me'n vaig a agafar el tren cap a Roma, cap ple de confetti i pensant en que bé que ha estat i el content que m'ha fet trobar aquell lleó, el de la Fàbula de Venècia.

Arrivederci.

Cioè,

Aquesta història comença amb una hòstia i acaba amb una despedida.
Vet aqui que fa dues setmanes, després de la Cena Internazionale a can Nacho vàrem sortir a la recerca d'un local per ballar, o potser hi anàvem per inèrcia. La qüestió és que vàrem acabar buscant una pastisseria oberta però l'únic que vàrem trobar varen ser dos marrulleros extranys que no varen tenir altra idea que a empenyer-me pel darrere i jo, davant la meva absència d'equilibri a aquelles hores de la nit, vaig caure perfectament de costat. Quatre hores després era a un tren camí de Firenze, coix.

Però que els petin als marrulleros! Florència, home!
Florència. Firenze. Et pega una mica de sindrome d'Stendhal quan hi vas, el rollo és molt diferent del de Roma: menys caos, més net, gent en bici i sembla que no sabessin com es fa un edifici lleig. Santa Maria del Fiore, la Santa Croce, piazza del Palazzo Vecchio. És un lloc per anar i contemplar, sense massa presses i sense traves. Bé, la nostra trava era que al final erem 14 els que hi anàrem i l'organització era bastant laxa. Com era previsible vàrem acabar anant cadascú una mica al seu aire i a l'hora de sopar ens reuniem a l'hostal. Que quin hostal! Un catxondeo, si, però si cerques tranquilitat no hi vagis. Afortunadament, tranquilitat no era el que estavem cercant. Regentat per dos tios extranys però molt divertits mig de kenia mig de no sé on, a aquest hostal cada divendres i dissabte fan "festa della Sangria" i posen a tot l'hostal a beure sangria gratis, molt a lo loco, i després per qui ho vulgui et duen a un local aprop.
Per cert, com a Gastronota, si mai hi aneu busqueu una paninoteca a un carreró-passatge que es diu Antica Noa. Buf.

Al tornar a Roma, però, no vaig tenir massa temps per descansar perque a les 7 del matí d'aquell dilluns havia de ser una altra vegada a Termini per agafar un tren direcció Salerno, aquesta vegada amb la classe de biologia, per una sortida de 3 dies amb la molt honorable assignatura de Gestione e Planificazione di Parchi e Giardini Storichi ed aree Archeologiche.
Salerno d'acord, molt maco el casc antic, així un poc decadent, giardino della Minerva, molt interessant. Però el que jo no m'esperava és el que seria la Costiera Amalfitana, on vàrem passar les dues nits (a Ravello, concretament) Heu estat mai a Banyalbufar? Idò en aquest estil però molt més exagerat. És tot una tros de costa tipo costa Brava amb tot de penyassegats, molt inaccessible però que durant segles, sobretot a l'edat mitjana ha estat molt poblat i totes les vessants estan plenes de marjades amb llimoners i a cada turonet i a cada petita vall hi ha un poblet amb les cases una sobre l'altra. Avui en dia és un lloc per turiestes més aviat amb pasta, però en temporada baixa no hi havia ningú i com que només erem 9 vàrem estar la mar de tranquils i comodes a l'hotel (em va xocar el canvi amb el de florència) de Ravello. Hotel Parsifal, per cert.
Després d'haver visitat Villa Ruffolo, Villa Cimbrone, Amalfi i Minore, el tercer dia vàrem anar en furgoneta fins Napoli i d'allà tornada a Roma.
Quasi il giro d'Italia!

I ara de tornada a la normalitat, amb temps d'hivern però no massa, amb un examen dimarts, deures d'Italià, de tant en quan ganes de que sigui ja nadal i amb na Cristina (la russa del meu pis) que se'n va tornar a casa seva ahir.

Però bé, tenim nova companya de pis. Senyores i senyors, amb tots vostès els present la nostra benvolguda Pupluna.

Una abraçada a tots, si?

This is Padova!!

Y al catorceavo día decidí escribir…

Para quien no lo sepa, estoy en Padova (Padua), muy conocida por los peregrinos porque en ella se encuentra la tumba de San Antonio. Para quien no sea un ferviente devoto, seguramente este dato os habrá dejado indiferentes. Así que os explico algún dato más; es una ciudad de unos 220 mil habitantes, a 40 kilómetros de Venezia, y tiene la segunda universidad más antigua de Italia, y una de las más antiguas del mundo. Otro dato importante a saber es que de esos 220 mil habitantes, un tercio somos estudiantes (unos 70.000 aprox), así que aquí uno nunca se aburre, por mucho tiempo libre que tenga (como es mi caso).

Para moverse por esta ciudad es imprescindible la bici. Uno puede adquirirla en el Parco dell’Arena por un módico precio, a unos personajes magrebíes de aspecto más que dudoso. Aunque aviso, tan fácil es conseguir una como que te la roben, así que más vale no dejarla en según qué lugares durante la noche, por muy gruesa que sea tu cadena. Es como un feed-back + (compras una bici - te la roban - vuelves a comprar una bici), y yo ya he contribuido a la causa y me he hecho con la mía, una preciosa bici de paseo oxidada :), le quiero poner nombre a mi bici, así que se aceptan sugerencias.

En el momento en que uno tiene bici, comienza a ver la ciudad de una manera distinta, ya no hay distancias, lo que antes era una pateada de media hora se convierte fácilmente en 5-10 minutos. Eso sí, al llegar a casa por la noche las piernas lo notan, y es que fácilmente uno puede hacer entre 10-15 km diarios, por lo que las cantidades industriales de pasta ingerida a lo largo de la semana nunca se traducen en tejido adiposo.

Y lo mejor de todo son los paseos en bici en estado de embriaguez, solo hay que imaginarse a 20 tíos en bici, borrachos, a toda ostia, ocupando todo el ancho de la carretera, para volver a casa después de salir de la discoteca… el último invita a birra, así que más vale correr riesgos y no acabar último.

Casi me atropellan dos veces, y estoy temiendo de que a la tercera será la vencida. En Italia los pasos de zebra están para decorar, y si un coche ve que haces la intención de atravesarlo, todavía acelera más, así que pensar en “ya parará” en España puede funcionar, pero si aprecias tu vida, más te vale no intentarlo aquí.

Cambiando de tema; vivo en una residencia que no está nada mal, la única pega es que estoy en una habitación doble. La primera semana estuve solo en la habitación, y me había hecho ilusiones de que al final no llegaría nadie y la tendría sola para mí. Pero al séptimo día llegó, y en el peor momento, sufriendo en mis carnes una resaca terrible. Se abrió la puerta y asomó una cabecita de ojos rasgados (ni hao). Un chino de Londres, aunque originario de Hong Kong. La parte positiva es que practicaré inglés cada día, la negativa es que RONCA, le huele los pies, y es el tío más desordenado y desorganizado de la historia, así que no sé si compensa, pero tranquilos, por la cuenta que me trae, ya lo haré espabilar xD. Por poner un ejemplo, el otro día se puso a hacer pasta (la primera vez que hacía en su vida), y puso e hervir el agua en una sartén! Como me reí cuando lo vi, al final le tuve que hacer yo los macarrones, a cambio de que él haga comida china algún día.

Eso sí, esta noche es él el que tiene motivos para quejarse de mí. Resulta que he tenido una pesadilla en la que soñaba que estaba durmiendo y tenía todo el cuerpo cubierto por arañas, total… me ha entrado un ataque de pánico mientras dormía y he comenzado a chillar y a revolverme en la cama como si me estuviesen matando (parecía tan real…). El chino, muy asustado, me ha preguntado que qué me pasaba, y yo, como si fuese lo más normal del mundo le he dicho “spiders”, y he seguido durmiendo como si la cosa no fuese conmigo. Esta mañana al despertarme, me lo ha recordado, y se ha reído de mí un rato. Viva las habitaciones compartidas!!

El otro día me lo llevé de fiesta y pude conocerlo mejor, y a pesar de los defectos que ya os he comentado, es un chaval muy majo, al menos no me ha tocado el típico chino rarito.

Pues hasta aquí ha llegado mi primer informe. Me dejo miles de anécdotas, pero ya las iré contando según me vayan viniendo a la cabeza. Un abrazo a tod@s, espero que lo estéis pasando tan bien como yo.

Rafa

P.D.: el chino se llama Karslon Lee, aquí os dejo una foto con él del día que me lo llevé de fiesta.

Prenent Forma.

Fa unes quantes vegades que m'assec davant l'ordnador amb ganes de contar alguna cosa, però quan m'hi vull posar, no se m'ocorre res per contar i dic "serà que no tinc massa cosa a dir"
Però un moment. De sobte, cuinant, dutxant-me o al llit pens en alguna que m'ha fet riure aquests dies i pens, "ai, això els ho hauria de contar" i al cap de cinc minuts ja me n'he oblidat.
Però son tan interessants? Bé, avui me n'he enrecordat que fa dues setmanes a l'Elisa, una catalana amiga dels de biologia de tercer que són aquí, quan érem a fora d'un pub a una espècie de trobada erasmus la seva ronyonera, de sobte estava misteriosament en flames (en flames, sí) i ella "uaaa però que ha passat aqui!", però sense fer hi res al respecte, un holandès amb qui parlava l'hi va agafar , la va buidar i la va començar a trepitjar però res, seguia cremant i jo, en un moment no se si de lucidesa o d'absurd, l'agaf i me'n vaig corrent per un dels principals carrers de roma amb una cosa fumejant a la mà i la tiro dins una font que estava al costat. Acte seguit, se la vaig tornar, xopa i amb un forat com un puny. "Gràcies"
Suposadament algú hi havia passat massa aprop amb un piti encès, això o que la seva ronyonera pateix de combustió espontània.
Un altre dia, tornava a casa amb na Maria i na Kate i jo portava un jersei lligat a la cintura. Un cotxe amb dos italians italians es para i ens crida "eeh, voleu que vos portem a fer una vola en cotxe?" Jo me gir, ("scusa?"), veuen que soc un tio, i tornen a arrancar.   
Oh, i mes destacat encara, al sopar "eurodinner" vaig guanyar una camiseta que donaven als millors plats per fer un Tumbet que va tenir molt d'exit, n'hauré de fer més sovint.

         El pis va prenent forma, en Giovanni ha penjat uns quadres de pulp fiction, la seva ragazza catalana ha arribat finalment després d'un mes de misteri, hem reoorganitzat la cuina, he fregat l'habitacio i n'ha sortit aigua negra i he penjat les fotos a la paret, molts hi sortiu, molt guapos, alguns més borratxos que els altres.
       
I res, un se'n recorda dels detallets, doiets i així, supòs. Que les vaya bonito.
Muà.

¡¡¡QUE VIVA MÉXICO!!!

Ei biòlegs, com anem? Com alguns ja sabreu, la Joana (ara Jou) i la Laura López (ara Lau “a secas”) estem a Cuernavaca, Estado de Morelos, México Lindo. Ja portem com 1 mes i mig i la veritat és que ens comencem a acostumar a l’època de pluges, a que els profes arribin mitja hora tard i no passi res, a que les classes durin 3 hores, a distingir els chiles més picants i les paraules més rarunes.

El 16 de setembre va ser el dia de la independència aquí, però es celebra el 15 per la nit. Bueno, és una festa molt patriòtica en teoria. Amb una setmana d’antel.lació la ciutat es torna verda, blanca i vermella i durant la nit en questió es beuen molts “caballitos” de tequila i es fa “el grito” pel qual es criden tots els noms dels revolucionaris i que morin els espanyols o “gachupines”. Resulta que ens van convidar a una d’aquestes festes i ens vam presentar amb una truita de patates... Ole, Ole y Ole!!! A més, la proporció de dones era bastant pobre així que ens va tocar ballar amb pràcticament tots els assistents masculins... quin horror! La veritat és que són bastant pesadots i flipen molt amb el nostre caràcter jajaja només us dic que els vam ensenyar a ballar la Macarena... si, si estem deixant el pavelló ben alt!

Ja anirem explicant els costums mexicans més caxondos, crec que el pròxim serà el dia dels morts i pinta moooolt bé!

En fin, com a regalet us deixo un petit diccionari de menjars mexicans, que aprofiti!

POZOLE: sopa de diferents tipus de blat de moro amb pollastre o carn de vedella, al qual se li posa ceba, chile en pols, aguacate i tot lo que vulguis. Es menja en dijous, com l’equivalent als dijous paella.

CHAMORROS: és un tros generós de carn de la pota del porc, fet al forn i de gust exquisit... aquí es menja a primera hora del matí, i se’l foten en tortillas amb milers de salses picants. Hem agafat el costum d’esmorcar-los cada dissabte així que poder tornem a Barcelona amb uns quilets de més...

CHAPULINES: són grills o saltamartins, no ho tinc molt clar perquè només els he vist cuinadets i socarrimats. Aqui es mengen com botana, és a dir, com si de cacahuets es tractés!

Per cert, els cacahuets són “cacahuates”, els tomàquets són “jitomates”, les llimones són “limas” i les limes són “limones”!!!! CAOS!!!

Lau.Lo i Joana

Via dei Dauni 24

La porta, la finestra i l'estufa estan pintades de color lila pàl·lid i el llit és proper a un instrument de tortura, però tinc una habitació que és la meva.
Surt de l'habitació, vaig a la dutxa, faig un cafè, camin deu mintus fins a Castro Pretorio,crec que ja domin l'art d'atravessar el carrer a Roma. Quinze minuts de metro, quatre hores d'italià, tornar, dinar, descansar.
Encara no he posat la roba a l'armari ni res a la prestatgeria, ni he penjat les fotos que em vaig endur, sec al llit i perd una mica el temps.El perd a... casa? Si, perquè no.
Pens en que he de fer deures, que la conjugació és un embull i que vaig mesclant els femenins i els masculins, que vull escriure postals i que en tenc d'escrites que fa una setmana que he d'enviar, escolt Giraffes?Giraffes! i algun grup que m'ha descobert la meva companya de pis.

I ahir era dia 18. M'agraden els dies 18.