Da Roma in su,

Em desperto a un llit que no és el meu, envoltat de botelles buides, una olor penetrant a humanitat i en Rafa al meu costat quan de sobte un albanès de metre vuitanta i mala llet entra per la porta, es treu el cinturó i comença a fotre cops de fuet al Rafa, mentres li diu "neteja el passadís, fa fàstic!" Pa! Pa! i ell "aaarg, para, para, joder!" I jo, flipant, i amb una ressaca de campeonat. És dia 18 i els dies 18 són importants.

Però la història no comença així, comença a Roma i acaba a Roma després d'unes solitaries 8 hores i mitja de tren des de Venècia. Venezia! Però per on començ?
Fem-ho per capítols. Aquest serà un primer tom, sense fotos, en tenir-les vendrà el segon tom.

Capitol 1. Perugia, Firenze i apostes de futbol.

Partim a les 7 i poc del matí en un tren directre a Perugia, Marc, Joan i Manuel traginant uns motxilots plens de roba abrigada després que pels diaris llegissim que amb les nevades casi tot havia deixat de funcionar com toca i que per sobreviure als trens regionals més val dur una petaca amb licor que el bitllet. Perugia! Basicament la ruta triada per fer cap a Venècia és la de "a quines ciutats hi tenim colegues que ens deixin dormir a casa seva?" I sí, a Perugia poc sabia el que hi trobaria, apart d'una "amiga d'un amic" que hi estudiava italià. Jo pensava: "ok, una ciutat estàndard, ni espectacular ni lletja" Però no! Si baixes del tren i puges al minimetro (un ou metal·lic sobre un rail que et puja fins el turó on és el casc antic) i boom, ciutat medieval, nucli masònic, neu i fred i aqueductes romans transformats en carrers, voltes enormes de les portes de la murada i una ciutat subterrània que porta a la part baixa de la ciutat. Grata sorpresa. A més, és seu d'una universitat internacional e quindi, gent d'arreu del món que hi va a estudiar i a anar de festa. Resumint: Sopar, molt de vi, castellers indoors, en Manu sobre la nevera. Seguent escena, discoteca a un celler medieval, fem veure que és l'aniversari d'una i tothom es posa a cantar el "tanti auguri", en Manu, a falta de tarina, sobre les taules.
A les 10 del matí agafem justet el tren cap a Firenze, amb una aturada a Arezzo per dinar, on una senyora molt amable, molt d'Arezzo i molt catòlica ens fa una visita guiada de la catedral amb discurs sobre la fe i el catolicisme inclòs ("vosaltres, que sou espanyols, sereu catòlics, no? Si si senyora, clar")
La meva segona vegada a la Firenze, però és molta ciutat, dona de si. En Marc i en Joan, obsessionats amb les apostes de futbolde la lliga italiana (no és exactament una quiniela, però més o menys) es passen tota la visita per la ciutat cercant locals on fer-la, com ja havien fet ahir a Perugia. A dormir prest que estam rebentats. Hostal per 8 euros, ja va bé.

Capitol 2. Padova. Bicis, spritz i residències que ho peten.

En Marc i en Joan han partit ben prest cap a venècia i jo el migdia cap a Padova, després de visitar els Jardins de Boboli.
Arrib, en Rafa em ve a cercar amb una bici per jo i ens veiem les cares després de més de mig any.
Conclusió número 1: Padova mola. 
No és gran ni monumental, és acollidora, viva. S'hi respira bon rollo i és preciosa. Tothom va en bici i dóna la sensació de que la mitjana d'edat és al voltant de la vintena. Un conegut ens fa una visiteta turistica i és aquí quan me n'adono de com de diferent és l'accent dels d'aqui. I ja no diguem si parlen en Vèneto. Nose, a jo m'ha sonat a portuguès, almenys la cadència.
Tirem cap a la residència per sopar i ens ho montem perque m'hi pugui colar. A la seva habitació hi ha l'albanès preparant un risotto i uns quants més, entre ells el fill d'un professor meu de l'escola. Petit, el món...
A partir d'aqui la cosa comença a ser una successió de gent que de diferents nacionalitats que entra, aporta ampolles i animació, música (I am the pope of dope!) i més menjar. Rafa, que tal aquells fideus?  Licor  grec horrible, whisky i canapés. Musicón i ja devem ser 25 persones. Bona nit.
Bon dia, després de l'episodi del cinturó i l'albanès, pas el dia a la residència, jugant al mario kart i passant el mal cos.
Mr. Misut, grandissim amfitrió. Perdó per l'estat en el que deixàrem l'habitació.


Capítol 3: Venècia. Carnaval, ponts i lleons.
 

Arrib a Mestre casi a l'hora de sopar i ens trobem amb el grupet de n'Elisa, n'Esther, na Maria i els dos xilenos, Nico i Emi. Acaben d'acabar exàmens i tenen ganes de festa loca. Jo hi havia de quedar 2 dies i hi he acabat estant 4 nits, la butxaca em fa mal, però ha valgut la pena.
Venècia joder! He de confessar que per bonic que sigui el carnaval i per bé que m'ho hagi passat, me qued més amb la ciutat en si que no amb el carnaval.
Venècia és un laberint. Un laberint de veres si no fos per que de tant en quan hi ha indicacions cap els punts de referència (Rialto, St. Marco) et perdries irremediàblement en una successió de pont-canal-plaça-pou-carreró-pont-canal-plaça. Els mapes no serveixen de res i és el doble de gran del que m'imaginava.
Els dies han consistit en anar a passejar després de dinar (dormíem a uns bungalows molt macos, a Mestre, terra ferma) i anar de festa per la nit, o anar la a cercar.
El primer dia, sense esperar-ho, ens vàrem trobar al mig d'una festa de timbals al bell mig del ponte Rialto, on n'Emi va demostrar les seves habilitats amb el djembé fins a deixar-s'hi les mans. La resta de dies l'hem acabat trobant preguntant a la gent, tothom molt sociable i amb aquesta cadència vèneta tan graciosa ens descobreixen el fiestón a Stazione maritima San Basilio. Na Maria s'ha perdut 15 vegades cada dia i quan va gata no aten a raons, i menys d'un manu emmascarat.
Xerrant de màscares! Si, molts turistes amb mascares barates, com jo i també  italians d'altres ciutats amb disfresses divertides i llavors venecians i no tan venecians amb vestits barrocs molt i molt currats que passegen elegantment i es deixen fer fotos amb la gent i es saluden cortesment quan es troben amb un altre grupet tan rococó, segurament comentant molt fluixet "el meu és molt més guapo i elegant". Per comentaris els que es mereix en Nico, a qui tothom li cridava "Rey misterio! Rey misterio!" perque duia una màscara de lluitador lliure i a un mercadillo havia trobat una capelina blava i un cinturó daurat, pim pam.
Però les reines del carnaval, sens dubte, Elisa i Maria.
Això comença amb un "tia, ens hem de fer una disfressa que moli, va, doneu idees!" i segueix amb un "ja ho tinc ja ho tinc!! d'Arbres!!" Excelent idea. A darrera hora. Continua amb un "hem comprat bosses d'escombraries verdes, tovallons verd fosc i cello" Això promet.
Segueix amb un "merda, ens hem equivocat i això son bosses mida mini." Les següents escenes són elles dues embolicant-se bocins de bossa i cello pel cos, tovallons per les mànigues i per on fos i arrencant branques i fulles d'alguns dels pocs arbres que pots trobar per venècia i enganxant-se-les com poden pel cos i els braços. No puc parlar amb elles durant tota la nit perque cada vegada que les mir no em puc aguantar les rialles...! Tenc moltes ganes de tenir les fotos. Això si, un èxit la disfressa, la gent les aturava pel carrer i els demanava "però de què cony es figura que aneu?" D'arbres, joder, no és obvi? Quines preguntes...
Més festa i gent molt simpàtica, breu retrobament amb en Rafa i na Maria perduda durant hores una vegada més. Tornem al camping, bona nit i bon dia, me'n vaig a agafar el tren cap a Roma, cap ple de confetti i pensant en que bé que ha estat i el content que m'ha fet trobar aquell lleó, el de la Fàbula de Venècia.

Arrivederci.