No m'espereu per dinar: coses que passen

Ja fa 8 mesos que vaig arribar. La veritat és que no he escrit perquè no sabia per on començar. Què explicar després de tot el que he viscut, de la gent que he conegut, de les anècdotes quotidianes tant bones i també de les no tant bones, dels paisatges que he vist i de les músiques que he escoltat, dels sopars improvitzats, les birres “ilegals” a la facultat (prohibit vendre i comprar birres a la U), dels dissabtes de festa, les escapadetes de cap de setmana, els concerts de cumbia, els diumenges de sol i d’estudi (sí, aquí et tracten com un estudiant més de la uni! I a més amb avaluació tipu Bolonya)... bé, masses coses en poc temps, però ara ha arribat el moment.

Aquest divendres, vam fer el primer soparet al pis per inaugurar que per fi hem trobat on viure! Un piset de 3 persones a Barrio Brasil, un barri tipu raval-el born-gràcia (per fer una similitud del tipus d’ambient que es respira).

Al vespre van venir alguns catalans, alguns vascos, un francés-català i una amiga chilena. Sí, un sopar poc chilè jaja. Vam fer unes pizzes i unes chelitas Escudo (una de les marques més famoses de birra d’aquí). El sopar va ser molt de tranquis i es van fer les 4 de la matinada que encara estàvem tomando. En aquest punt vaig decidir anar a dormir (sí, una mica fome, però l’endemà havia de fer feina). Vaig anar a l’habitació a escriure un rato, però quan vaig sortir al menjador vaig descobrir que el Ciri havia posat una altra Pizza al forn...i com a bona estudiant d’intercanvi (disfruta, come y bebe, que la vida es breve), vaig decidir esperar que sortís del forn. Sí, us he de dir que m’he engreixat, i no es tonteria... fins i tot l’altre dia...(bé, després ho explico). Total, estàvem parlant de política (el 90% del que estàvem allà eren bascos i catalans... imagineu-vos-ho), tots asseguts als sofàs i cadires, i jo al terra, recolzada a l’armari que tenia darrere...

i de sobte, un canvi, una tremolor petita. Ens mirem tots amb cara de “que cony està passant?”, la tremolor que es fa forta amb un moment, tots mirant-nos com “no, no, no pot ser”, jo que m’aixeco d’un bot (no sigui que em caigui l’armari a sobre!), i pum pum pum el pis va començar a moure’s de nord a sud, vamos, horitzontalment cap a davant i darrere d’on jo estava mirant. La Javi que em diu “Laura!!la Puerta!!”, i jo que corro cap a la porta, obro la porta, des de davant la porta sento que cau alguna cosa del prestatge de la cuina. Però es calma, de sobte es calma, es calma i ens mirem... i torna. Aquest cop més suau, però ja era del pal: “eh!eh! ¿que weá?” Tots mig rient i amb l’adrenalina pimpampimpam...buf...

de sobte va parar, sí, però us dic la veritat, al final del temblor ja no el notava, no sabia si era el terra o les meves cames que em tremolaven una mica...(adrenalina a mil, mola molt...però...ginya. El primer cop ginya que t’hi cagues...). I dic el primer cop perquè avui diumenge n’hi ha hagut un altre... i aquest cop ningú ens ha hagut de dir res, que jo he obert la porta i el Ciri ha agafat les bambes amb la mà apunt per marxar. Ara, el d’avui de tranquis...ha parat ràpid, però, tot i així... hem marxat a fer un volt pel barri, per si les mosques jaja (amb tantes presses que el meu company de pis ha sortit tot vestit de color verd i pixant-se).

Casualitats de la vida, just el dijous el Ciri i jo en parlàvem “molaria sentir un temblorcito, no?” “sí, sí, així petit, per haver-ne viscut un...” ¿Querias temblor? ¡toma temblor! (es veu que el 2n va ser un terratrèmol de 7,2 o així a la 8a regió, a uns 800km d'aquí!)

Lo de la porta, la Javi m’ho va dir perquè el 2010, quan hi va haver el terratrèmol heavy (va morir gent i va durar com 6minuts...imagineu..interminable...diuen que els carrers feien ones i les parets ballaven...), la seva àvia estava sola a casa, i no va pensar a obrir la porta, i es va quedar tancada (amb els moviments les portes i finestres es descuadren dels marcs i les cerradures queden “pa la cagá”).

Ah, pels que no us creieu que m’he engreixat... com sabeu.. aquí a llatinoamerica hi ha a saco de noies embarassades, ja als 15, 16 o 17 anys (zero educació sexual, zero abort, molt masclisme), i al metro es veuen una de nenes prenyades que flipes...doncs bé, l’altre dia portava un vestidet d’aquets tirats que normalment ja fan una mica de panxa. Era de matí, el metro anava bastant plè (horario punta), i jo estaba dreta agafada d’un passamà d’aquests. Doncs sí, imagineu bé, perquè una noia de la nostra edat em diu “¿quiere sentarse?” En aquest moment em vaig compadir de totes les dones a les que he deixat seure sense estar segura de si estaven embarassades..però...joder! que tinc 22 anys! Que menjo molt, però joder! Em vaig quedar tant parada que li vaig dir un “no,no, gracias” tant normal com vaig poder, i em vaig dir que a la pròxima parada baixaria... no sabia si riure o plorar...

Conclusió: mai més el vestit tirat, mai més oferir el meu seient a noies-joves-que-semblen-embarassades

Ah! una mica de vocabulari Chilè (té milions de garabatos, la primera setmana que vaig passar aquí no entenia la meitat de paraules...ara ja parlo una mica chilè jeje)

Fome: avurrit

Weá: comodí de tot

Cuático: heavy, fuerte

Caleta/harto: mucho

Po’: pues, muletilla que posen a final de frase sempre (“si po”, “no po”, ...po!)

Chela: cervesa

Pisco: bebida nacional! (d’ell se’n fa piscola: pisco+cola; i piscosour: pisco+limoncito+sucre)

Onda: “qué onda”?, com estàs/que passa...?

Pucha/shusha: mierda...

Carrete: festa

Copete: cubata/bebida

Vacilar: anar de festa o liarla